Així com el primer article sobre les eleccions municipals de fa dos mesos se centrava en Arenys de Mar, en aquest apunt vull elevar la perspectiva a tot el territori català però alhora posant la lupa sobre un fenomen que potser no ha rebut tota l’atenció que mereixia.
Sens dubte, CiU va ser la gran guanyadora de la nit electoral del 22 de maig passat. La federació controla ara la Generalitat, l’ajuntament de Barcelona, la majoria de capitals de comarca i les quatre diputacions (tres per majoria absoluta). I també el PP va avançar posicions, si bé no d’una manera tant notable. Tot i això, l’accés a la batllia de Badalona i l’increment de quotes de poder gràcies als pactes amb CiU suposen un èxit per aquest partit.
Per contra, les tres forces que han governat el país del 2003 al 2010, tenen pocs èxits per exhibir. Derrota sense pal·liatius per PSC i ERC i estancament d’una coalició ICV-EUiA que no ha pogut captar els milers d’electors d’esquerres que no han votat socialista ni republicà. Tampoc no han estat gaire reeixits els resultats de les dues darreres forces amb representació al Parlament: Solidaritat ha obtingut 48 regidors (tots en municipis poc poblats amb l’excepció de Vic) i Ciutadans ha fracassat rotundament en aconseguir sols 7 regidors arreu de Catalunya.
Però seria injust acabar aquí aquesta valoració sobre els resultats dels comicis municipals del 22-M a Catalunya. Hi ha dos nous actors que consoliden la seva presència en el mapa polític català: la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i la Plataforma per Catalunya (PxC). A diferència del que passa amb Solidaritat (SI) i Ciutadans (C’s), els projectes de la CUP i PxC han nascut de baix cap a dalt i no de dalt cap a baix. Si l’any 2006 C’s va entrar al Parlament, va ser bàsicament per la potent campanya de certs mitjans de comunicació (COPE, El Mundo…) a favor d’un partit sense arrelament real al territori. I des del 2010, SI és a la cambra catalana en gran part gràcies al carisma de l’expresident barcelonista Joan Laporta. En tots dos casos, primer un reduït grup de líders cridats a encapçalar els respectius projectes varen presentar-se davant els mitjans i només després de constituïda la cúpula es va anar creant una base que permetés sostenir el projecte. Això explica la supervivència de SI i C’s en les eleccions catalanes (més mediàtiques) i el fet que davallen en les municipals perquè la qüestió nacional perd força i creix la importància de tenir militància i caps de llista bregats arreu del país.
Així doncs, CUP i PxC han seguit un procés de creixement i consolidació antagònic al de SI i C’s i han optat per forjar-se primer com a força municipalista. Després d’una primera i tímida incursió el 2003, ja l’any 2007 la CUP i PxC van treure el cap amb 20 regidors i més de 18.000 vots i 17 actes de regidor i més de 12.000 sufragis respectivament. Ha estat partint d’aquesta força local que primer PxC ha emès un seriós avís quedant-se a les portes del Parlament en les eleccions del novembre del 2010, i més tard aplegant en les municipals del 2011 uns 66.000 vots i 67 regidors davant els més de 62.000 suports i 101 regidors d’una CUP que ha aconseguit també quatre alcaldies.
Com és obvi, el fet que la CUP i PxC hagin experimentat un creixement de manera paral·lela no ha de fer-nos oblidar que són dos projectes ideològicament antagònics. Mentre la primera és hereva natural de forces com el PSAN i l’MDT dels anys 80 i es troba dins l’espai de l’esquerra independentista, Plataforma és una força dirigida per un nucli d’extrema dreta que hàbilment ha fet bandera del rebuig més visceral a la immigració (bàsicament la musulmana) mentre ha amagat de cara a la ciutadania aquelles idees-força tradicionals que en limitaven el potencial electoral (nacionalisme espanyol, antisemitisme, alineament amb la doctrina moral de l’Església catòlica, etc).
Resulta revelador analitzar els noms i logotips de les dues formacions: la CUP es despulla ideològicament lluint estelada (roja) i incorporant al seu nom el concepte d’unitat popular, utilitzat per Salvador Allende i desenes d’organitzacions d’esquerra arreu del planeta. No és estrany, doncs, que el seu creixement vagi en detriment del suport que rep ERC i, en menor mesura, ICV (a Girona l’ascendent CUP ha substituït ERC dins l’ajuntament i ha fet perdre quasi quatre punts percentuals a ICV, a Reus l’entrada al consistori de la CUP ha significat la pèrdua de representació institucional tant d’ERC com d’ICV i tres quarts del mateix ha passat en places com Molins de Rei o Vilanova i la Geltrú, entre d’altres). PxC, per contra, no transmet massa informació a través de la seva imatge i nom. No hi trobem en el logotip cap bandera nacional ni símbol ideològic, i el nom és d’allò més insubstancial i evita esmentar Espanya, la seva entitat política de referència com demostra l’expansió actual del projecte de Josep Anglada arreu de l’Estat de cara a les eleccions espanyoles del 20-N. Gràcies a aquesta desvinculació formal de l’extrema dreta clàssica ha pogut fer forat entre els votants de partits com CiU, PP i PSC.
Amb tot, si el 2014 el Parlament rep nous inquilins, de ben segur caldrà mirar cap a aquestes dues forces polítiques clarament emergents. La creixent tensió Catalunya-Espanya, en el cas de la CUP, el descontentament d’àmplies capes de la població enfront el fenomen migratori, en el cas de PxC, i el futur incert de l’Estat del Benestar tal i com l’hem concebut fins al dia d’avui, tant per a una formació com per a l’altra, són factors que les empenyen cap al parc de la Ciutadella.
Amb tot, si el 2014 el Parlament rep nous inquilins, de ben segur caldrà mirar cap a aquestes dues forces polítiques clarament emergents. La creixent tensió Catalunya-Espanya, en el cas de la CUP, el descontentament d’àmplies capes de la població enfront el fenomen migratori, en el cas de PxC, i el futur incert de l’Estat del Benestar tal i com l’hem concebut fins al dia d’avui, tant per a una formació com per a l’altra, són factors que les empenyen cap al parc de la Ciutadella.
