dijous, 24 de novembre del 2011

(20-N) Una valoració dels resultats

Catalunya
La gran guanyadora de les eleccions espanyoles ha estat, a Catalunya, Convergència i Unió. Per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia, la federació ha superat en vots i escons al PSC i ha aigualit la festa al PP català, que ha comprovat que el centredreta català té un referent propi i majoritari que no li permet accedir a la centralitat política del Principat. L’altra cara de la moneda ha estat el PSC. Els socialistes han perdut amb CiU allà on tradicionalment eren més sòlids: als comicis espanyols. A més, les últimes cites amb les urnes evidencien que el Partit Popular guanya cada cop més terreny en els feus socialistes. Les aspiracions polítiques de Carme Chacón han sofert una bona patacada, Catalunya no ha estat l’excepció de l’ocàs socialista.
Més enllà de la victòria sorprenent de CiU i la dura derrota del PSC, els qui han obtingut resultats més difícils de titllar d’èxit o fracàs són el PP, ICV-EUiA i ERC. Els populars pugen tres escons però topen amb una dura realitat. Ni el el seu moment més àlgid a nivell estatal són capaços de vèncer al centredreta catalanista ni a un socialisme a la baixa. De fet, el PP, incontestable vencedor a Espanya, ha empitjorat els seus números a Catalunya respecte la majoria absoluta d’Aznar el 2000, superada ara per Rajoy. El PP català ha quedat dos punts per sota del 22,8% de vots del 2000, que fixen el seu sostre català, i els 12 d’escons d’aquell moment en són ara 11.
Els dos partits minoritaris, i amb més dificultats per aparèixer als mitjans de comunicació, queden lluny de les tres primeres opcions però salven dignament la seva situació. ICV ha acompanyat l’auge d’Izquierda Unida passant d’un a tres representants i superant en vots a Esquerra, un partit que es movia entre un únic diputat i l’extraparlamentarisme fa uns mesos i que, gràcies a l’aposta renovadora de Junqueras i al paper d’Alfred Bosch, manté posicions i atura la tendència a la baixa.
Cal destacar que les forces d’àmbit català (CiU, ICV-EUiA i ERC) passen de 14 a 22 diputats. Per contra, PSC i PP passen d’aplegar 33 dels 47 escons en joc a sumar-ne 25 (veure el gràfic següent). El sistema de partits català es consolida. En l’eix esquerra-dreta, en canvi, no hi ha un comportament electoral diferenciat de l’espanyol, doncs les forces conservadores pugen: CiU sis diputats i tres el PP, i la patacada socialista no és compensada per ICV i ERC. Qui no ingressa en el grup de partits presents al Congrés és PxC, que després dels bons resultats de les últimes municipals ha quedat lluny del 3% exigit per accedir al repartiment d’escons.


El vot de protesta segueix pujant a Catalunya. El vot en blanc ho ha fet moderadament mentre el nul s’ha triplicat en comparació amb el 2008. L’explicació de l’augment més tímid del vot en blanc pot residir en el gran resultat de la candidatura Escons en Blanc, una llista que ha sumat més de 50.000 suports a Catalunya, 11.000 més dels que ha rebut la UPyD de Rosa Díez. L’abstenció ha augmentat en tres punts i mig.
Estat espanyol

Font: Ministeri de l’Interior
El Partit Popular ha escombrat el seu rival espanyol, el PSOE, passant dels 154 als 186 diputats. El PSOE ha caigut dels 169 fins als 110. Els de Rajoy s’han imposat a gairebé tot arreu. Només a Catalunya i el País Basc han guanyat altres opcions: CiU i Amaiur. I només a les províncies de Barcelona i Sevilla el primer lloc ha estat pels socialistes. Tot i això, la diferència no implica un augment de vots pel PP proporcional a la caiguda socialista. El PP suma més de mig milió de vots però el PSOE perd més de quatre milions de sufragis. El vot socialista ha anat cap al PP però també cap a l’abstenció, IU, UPyD i partits, forts al seu territori, com CiU.
La caiguda del PSOE ha esquerdat el bipartidisme, com ho demostra el fet que en la legislatura passada només 27 dels 350 diputats no eren de filiació socialista o popular i ara, en canvi, hi ha 54 diputats al marge de la disciplina dels dos grans partits, el doble. Entre els nouvinguts, destaca l’escó per València de Compromís, que significa el primer diputat pel valencianisme des de la reinstauració de la democràcia. Tampoc pot passar desapercebut el resultat global del nacionalisme basc. El PNB ha resistit amb 5 diputats l’èxit d’Amaiur (7 diputats). La marca que uneix els hereus de Batasuna i altres partits minoritaris de l’esquerra basca ha guanyat a PSOE i PP en vots a Euskadi i ha superat en escons al PNB. Amaiur serà, de ben segur, un dels principals mals de cap de Mariano Rajoy, el qual haurà de sumar al desgast de la crisi econòmica l’ofensiva sobiranista que s’entreveu a Euskal Herria i la delicada gestió del final d’ETA. Els 7 escons d’Amaiur la converteixen en el cinquè grup més nombrós i la veu basca per excel·lència al Congrés.
Els vots en blanc i nuls són superiors als del 2008 però cap dels dos arriba a l’1,5%. I l’abstenció és dos punts més alta. No són dades alarmants però indiquen una erosió en la confiança ciutadana cap a la política.
L’electorat espanyol ha entregat una gran majoria al PP i ha castigat severament al PSOE. Però la clara victòria de Rajoy no ha suposat una uniformització del mapa electoral. N’hi ha prou amb recordar que el PP és la tercera força a Catalunya i la quarta i última al País Basc, territoris que apareixen amb un color propi en un mapa tacat de blau. Malgrat la majoria absoluta, aquest comportament singular és políticament molt rellevant.
La propera legislatura es preveu calenta. L’impacte de la crisi econòmica, l’adopció de mesures impopulars per complir amb les exigències de la Unió Europea i el debat territorial, són elements que asseguren un mandat complicat per a Mariano Rajoy.

dilluns, 21 de novembre del 2011

(20-N) Quan les enquestes les fa l'enemic

La neutralitat absoluta no existeix. Quan es diu que els tecnòcrates han d’ocupar els governs europeus per la seva imparcialitat i el fet de no estar viciats políticament, cal no oblidar que també aquestes persones tenen ideologia. És quelcom natural, tota persona té una manera de veure i entendre l’economia i la societat. Tampoc les enquestes són neutrals, perquè no ho són els qui les elaboren o encarreguen. El cas de l’enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), però, va superar tots els límits. El CIS, lligat al govern espanyol, era reincident, doncs en les eleccions navarreses del 2011 havia pronosticat dos diputats per a Bildu, que finalment en van ser set, més del triple dels previstos. Però l’estudi del CIS sobre les eleccions espanyoles, va anar més enllà en infravalorar tant Amaiur com el PNB i atorgar-los uns resultats que el sentit comú ja indicava que no eren probables ni tan sols possibles. Al País Basc, el CIS adjudicava set diputats al PSOE, cinc al PP i tres a Amaiur i PNB. La realitat ha estat molt diferent, ja que Amaiur n’ha obtingut sis, el PNB cinc, el PSOE quatre i el PP tres. És evident que els encarregats de fer l’estudi van subordinar els criteris científics als polítics a l’hora de fer la “cuina”, és a dir, l’estimació de vot de cada partit i la projecció en escons a partir de la intenció de vot directa. No és estrany, però convé no oblidar-ho: les enquestes mai són neutrals.
En aquest gràfic es pot veure la diferència, en nombre de diputats, entre la previsió del CIS i el resultat de les urnes:

dissabte, 5 de novembre del 2011

Guanyar la pau

El títol d’aquesta entrada no fa referència a la consecució de la pau a terres basques en si mateixa, sens dubte una bona notícia, sinó a la incògnita sobre quin actor polític serà capaç de sortir-ne més reforçat. En acabar la guerra civil espanyola, algunes veus del carlisme, una de les famílies que integraven el bàndol franquista, proclamaren que, malgrat vèncer la guerra, havien perdut la pau. Aquesta paradoxa, vista des del bàndol republicà, fins i tot podia semblar una mofa. Però el carlisme, que havia perdut molts dels adeptes durant els tres anys de combats contra la República, visqué la unificació forçosa amb el falangisme, que es remuntava a mitjans del 1937, i topà amb la clausura de centres carlins per part de la dictadura mentre el seu líder, Manuel Fal Conde, estava exiliat a Portugal. El declivi d’aquest moviment el va acabar convertint en insignificant durant el franquisme.
També en el cas basc, aquells que sostenen haver vençut el combat contra ETA (la “guerra”), temen alhora perdre la pau. És a dir, PNB, PSOE i PP tenen por de ser incapaços de vèncer en suport popular a la nova oferta electoral de l’esquerra abertzale. Ja en les darreres eleccions municipals, Bildu va superar àmpliament a PSOE i PP a la Comunitat Autònoma Basca. Però, un cop incorporada Aralar al front electoral de l’esquerra independentista, fins i tot és possible convertir en pretèrita l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc. I a Navarra, on s’ha desactivat Nafarroa Bai, l’esquerra abertzale torna a ser la força principal dins de l’espai basquista.
Des de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i l’aprovació de la Constitució espanyola, al País Basc i Navarra s’ha viscut una situació d’empat etern. El marc polític ha estat desgastat i ha perdut legitimitat per a desenes de milers de ciutadans però, al mateix temps, aquells que propugnaven la seva superació tampoc han pogut assolir aquest objectiu. La desaparició d’ETA pot ser un revulsiu pels que han pugnat per la independència i han teixit un moviment popular potent però incapaç d’obtenir resultats tangibles en forma de mecanismes per exercir el dret d’autodeterminació i avançar cap a la sobirania. I no només és important el final d’ETA sinó també la manera com s’ha arribat al cessament de la lluita armada. L’element innovador en el nou procés viscut a Euskal Herria és la unilateralitat. Ara, els moviments d’ETA i l’esquerra abertzale política no han obeït a la negociació directa amb l’Estat sinó a la voluntat de les pròpies bases abertzales. Aquesta realitat, convenientment escenificada i publicitada per l’esquerra independentista, ha possibilitat que gran part de la ciutadania basca consideri que aquest sector polític és el principal motor de la pacificació i normalització política a Euskal Herria. Aquesta percepció ha estat reforçada per l’immobilisme d’un PSOE, vigilat de prop pel PP i el seu entorn mediàtic, que ha preferit debilitar la seva posició electoral en territori basc que prendre decisions difícilment comprensibles per a molts sectors de la societat espanyola. I és que el lehendakari Patxi López (PSOE) era de viatge oficial als EUA mentre se celebrava la històrica conferència de pau a Sant Sebastià i ETA comunicava, pocs dies més tard, el final irrevocable de la lluita armada. La renúncia a liderar el procés de pau al País Basc ha provocat la decepció de dirigents socialistes com Jesús Eguiguren, el qual deia en una entrevista recent: “els socialistes hem perdut l’oportunitat d’abanderar la pau”.
En una societat cada cop més sensible al patiment humà, menys ideologitzada i més materialista, la violència política sembla no tenir futur. També el final de la lluita armada a Irlanda del Nord, feia del basc l’últim conflicte armat important en el context europeu. A més, la irrupció de la violència indiscriminada de grups com Al-Qaida suposava un descrèdit afegit per a la pràctica armada. Aquests i altres factors, com la pressió policial espanyola i francesa, la impossibilitat d’accedir a les institucions sense renunciar a les armes o la solidesa creixent a les urnes de l’independentisme, han fet arribar a l’esquerra abertzale i a ETA a la conclusió que havia arribat el moment de fer el pas. El que havia estat un autèntic catalitzador en dècades anteriors havia esdevingut un llast. Sense negar que sectors d’aquest moviment feia anys que s’oposaven a la violència per no ser moralment admissible, el cert és que el canvi d’estratègia adoptat respon a un criteri d’utilitat més que no pas ètic.

És habitual en la política que qui practica la violència no se’n penedeixi, tal i com recordava fa uns dies en un article recomanable l’escriptor Antoni Puigverd. De fet, mai Fraga ha demanat perdó per haver participat com a ministre en una dictadura responsable de milers d’accions criminals, com tampoc s’ha penedit del seu paper en els assassinats d’Enrique Ruano, de Montejurra o Vitòria durant la dita Transició. Puigverd també reflexionava, sense esmentar-la, sobre aquesta idea de perdre la pau. L’articulista s’atrevia a pronosticar que “l’anomenada esquerra abertzale obtindrà una bona renda política d’un final que estava cantat. Desbordaran al PNB i el País Basc estarà aviat a les seves mans”. També figures del Partit Socialista com el dirigent basc Eguiguren o el presidenciable Rubalcaba han pronosticat, de manera més o menys explícita, una efervescència electoral del nacionalisme basc enfront de l’espanyol. De totes maneres, a dia d’avui aquests pronòstics o intuïcions són pura especulació. Caldrà esperar a veure què diu la ciutadania basca a les urnes. Tant en l’imminent 20-N com, sobretot, en els comicis bascos del 2013. En tot cas, un gran resultat de l’esquerra sobiranista en aquestes eleccions pot marcar un abans i un després en la política basca i estatal.
En alguns cercles polítics espanyols predominava la idea, més pròpia del pensament màgic que no d’una anàlisi racional, que el final d’ETA s’obtindria per la via estrictament policial amb les forces de seguretat espanyoles detenint l’últim membre en actiu i això aniria acompanyat, de manera indestriable, d’una situació de màxima debilitat d’una Batasuna aïllada internacionalment, amb una acceptació electoral decreixent entre els bascos i amb la seva base social dominada per una moral de derrota. En altres paraules: morta ETA, mort el conflicte. La realitat, però, és que el conflicte s’ha esgotat, per sort, en la seva expressió armada, però el conflicte polític continua intacte. I ho fa amb la comunitat internacional especialment atenta als esdeveniments i una esquerra sobiranista més forta que mai gràcies, en primer lloc, a la confluència de la històrica Batasuna, Eusko Alkartasuna, Aralar i els escindits d’Izquierda Unida, i, en segon terme, al final de la tutela d’ETA. S’albira una nova etapa sense el flagell de la violència, i on els murs de contenció de la voluntat popular seran cada cop més fràgils i l’onada que amenaça amb derrocar-los més densa. A Euskal Herria, tot està per fer i tot és possible.
(Imatge: Vinyeta diari GARA 25/10/2011)

dijous, 3 de novembre del 2011

(20-N) Un 54% menys de candidatures a Catalunya

Les Juntes Electorals provincials van proclamar, a través del Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 25 d’octubre, la llista provisional de candidatures admeses per participar a les eleccions del Congrés i el Senat espanyols del 20 de novembre vinent. Diferents partits i coalicions van recórrer la seva exclusió, motiu pel qual algunes opcions van ser proclamades en segona instància. Comparant les dades actuals amb les dels comicis espanyols del 2008, es pot constatar un descens en el nombre de llistes que pugnaran per obtenir representació a les Corts Generals de Madrid. L’explicació és la recent reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que ara obliga als partits sense representació a les institucions a entregar un nombre de signatures equivalent al 0,1% del cens de cada província per a poder’s-hi presentar.
En el cas de la cambra baixa, és a dir, del Congrés dels Diputats, Catalunya passa de 118 llistes a 54, la qual cosa significa un descens del 54%. A continuació, es pot veure el nombre de candidatures a cadascuna de les quatre demarcacions catalanes (entre parèntesi les que hi havia el 2008):
Barcelona 12 (33)
Girona  13 (28)
Lleida 14 (29)
Tarragona 15 (28)
Succeeix tres quarts del mateix a les Illes Balears, on es passa de 20 a 11 candidatures, així com al País Valencià, on les 84 que competien el 2008 en són ara 38. La situació es repeteix a la resta de l’Estat.