dilluns, 30 de gener del 2012

La Transició sagnant

El record i la valoració del que significaren la guerra civil o el franquisme evidencia que existeixen diferències importants entre els partits polítics de diferent signe. En canvi, l’experiència de la Transició mereix una valoració positiva per part de totes les forces polítiques espanyoles. A Catalunya no hi ha aquesta unanimitat però, tot i així, els principals partits també reivindiquen la gestió del trànsit de la dictadura a la democràcia actual com a una fita molt positiva i en l’imaginari col·lectiu ha triomfat la idea que aquell període històric va ser modèlic i va deixar enrere el risc de confrontació civil.
Deixant a banda la valoració de la dita Transició en termes polítics (reforma o ruptura, monarquia o república, autodeterminació, etc.), des d’un punt de vista humà aquella etapa va suposar un cost elevadíssim. Són impactants les estadístiques que exposa i documenta el valencià Mariano Sánchez Soler al seu llibre “La Transición sangrienta (1975-1983)”, editat per Península el 2010. Podem prendre consciència de la conflictivitat viscuda si ens situem en el 1977, un any en el qual fins a 788 de les 1.028 manifestacions ciutadanes van patir la intervenció policial, el que significa que només un 23% d’aquestes no van ser reprimides pels cossos de seguretat de l’Estat. Si ampliem la perspectiva, topem amb la dura realitat que, des del 20 de novembre del 1975 fins al 31 de desembre del 1983, van morir, en casos de violència lligats a la política, 129 persones a mans de la policia, 54 d’aquestes en manifestacions, actes polítics i controls policials. Cal també atribuir a la violència obra d’ETA (m), ETA (pm) i els GRAPO 395 pèrdues humanes. L’acció de l’extrema dreta (sovint en connivència amb funcionaris policials i alguns estaments de l’Estat) va provocar 49 morts més. En conseqüència, les esfereïdores xifres de 581 morts i més de 2.000 ferits foren el preu real de la transició democràtica.
Manuel Fraga, que ha mort recentment entre lloances de la dreta i bona part de l’esquerra espanyoles, va tenir, com a Ministre de Governació, la màxima de les responsabilitats en la matança d’obrers a Vitòria (cinc treballadors morts) i els fets de Montejurra (dos carlins progressistes assassinats). I aquests són només dos casos sagnants als quals es poden sumar actes violents de molt diverses autories. Catalunya no va restar al marge d’aquesta diabòlica dinàmica. Successos com l’atemptat a la sala de festes Scala de Barcelona, les bombes adherides al pit de l’empresari Bultó i l’exalcalde franquista Joaquim Viola, les morts de Carlos Gustavo Frecher i Gustau Muñoz en manifestacions que commemoraven la Diada Nacional de Catalunya o la bomba contra la revista satírica El Papus, van sacsejar una Barcelona que acabava de deixar enrere la llarga nit de la dictadura.
El llibre de Sánchez Soler és recomanable per als qui vulguin desmitificar una etapa sobre la qual s’han escrit moltes hagiografies però poques obres que no hagin passat per alt una enorme conflictivitat en uns carrers on els partidaris de la ruptura i els de la reforma controlada van batallar per reforçar les seves posicions. Malgrat algunes inexactituds en casos concrets (sense anar més lluny, el de Cabrera de Mar del 1980), la castellanització innecessària d’alguns noms propis i l’errònia transcripció dels cognoms d’alguns dels protagonistes,  l’obra del periodista alacantí està molt ben documentada, contextualitzada i és exhaustiva com cap altra a l’hora d’estudiar les víctimes de la violència política de la Transició espanyola, una pàgina de la història recent que l’autor ubica entre la mort de Franco (1975) i l’aparició dels GAL (1983) després de la victòria del PSOE de Felipe González. Els qui desitgin conèixer més dades i els detalls i protagonistes dels luctuosos episodis que van marcar aquell moment històric, tenen una cita amb aquesta obra.
Sánchez Soler arriba a la conclusió que les víctimes de la violència exercida per motius polítics en la substitució del règim franquista per l’actual són silenciades per un relat majoritari interessat en ressaltar les suposades bondats incruentes d’una modèlica transició, oferta fins ara com l’èxit quasi immaculat d’un pacte a les altures entre cavallers providencials i clarividents. Pel valencià, aquests damnificats pateixen un doble càstig, ja que són condemnats a l’oblit pel silenci institucional i historiogràfic. I és que aquests morts i ferits, documentats a “La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)”, mostren la cara menys amable de l’edulcorada Transició.

dissabte, 21 de gener del 2012

El rastre de sang de Fuerza Nueva va arribar també al Maresme (1980)

Durant els últims anys del franquisme i la Transició, a l’Estat espanyol hi va haver un clima social i polític molt convuls. Un dels elements que va contribuir a agitar més el còctel de la inestabilitat van ser els nombrosos actes de violència perpetrats amb finalitats polítiques, els quals van seguir tenint un impacte important durant tota la dècada dels 80. A la comarca del Maresme, com a la resta de Catalunya, també varen viure’s nombrosos episodis de violència. Sortosament, la immensa majoria van limitar-se a causar destrosses materials. Des de la desaparició del dictador Franco, a la comarca es varen produir atemptats d’organitzacions com Terra Lliure o els GRAPO, sense que s’hagués de lamentar cap pèrdua humana. Tampoc consta en les estadístiques oficials cap mort al Maresme a mans d’ETA. Va ser l’extrema dreta l’encarregada de provocar les úniques víctimes mortals derivades de la violència política des de l’any 1975 fins a l’actualitat. Dues persones van morir a Cabrera de Mar el 1980 la nit del 19 al 20 de novembre.
Els assassinats de Cabrera portaven el segell de Fuerza Nueva, partit fidel al franquisme. Molts ciutadans ja havien mort a mans d’escamots o grups incontrolats integrats per militants del partit de Blas Piñar. Elements de Fuerza Nueva van estar implicats, per exemple, en la matança dels advocats laboralistes d’Atocha, l’assassinat de l’anarquista Jorge Caballero o la mort, que va causar una enorme commoció, de l’estudiant Yolanda González. Aquesta jove va ser assassinada per dos militants de Fuerza Nueva. A l’escamot hi havia un membre de la policia nacional, un guàrdia civil i un exintegrant del SECED (servei d’intel·ligència creat per Carrero Blanco). Tornant al cas de Cabrera, el passat 4 de desembre, La Vanguardia, fent-se ressò de d’un estudi sobre l’impacte terrorista a Catalunya publicat pel Sindicat de Policies de Catalunya, va rescatar de l’oblit el crim. L’autor material fou Salvador Durán Sánchez, d’origen murcià i delegat de Fuerza Joven (branca juvenil de Fuerza Nueva) al Maresme.
Segons la sentència del cas, Durán, acompanyat de Cristóbal García, també militant del grup espanyolista, i un tercer jove, va moure’s per la capital del Maresme a la recerca, com altres cops, de “militants d’esquerra i delinqüents”. A la Rambla de Mataró es van trobar la jove Juana Caso i els menors José Muñoz i Antonio Camacho, als quals la sentència de l’Audiència de Barcelona atribueix una vinculació amb el món de la delinqüència. El cap de Fuerza Joven al Maresme va proposar-los desplaçar-se per cometre algun robatori i amb aquest pretext va dur-los a Agell (Cabrera de Mar). Un cop allà, Salvador Durán va aprofitar que les seves víctimes estaven a l’expectativa de cometre un robatori per disparar contra els menors d’edat i, poc després, contra la jove dona a la que també havia enganyat. Juana Caso (25 anys) i José Muñoz (16) van perdre la vida. Més sort va tenir Antonio Camacho (15), que va sobreviure a l’atac després de ser ferit de gravetat. Salvador Durán fou condemnat a 75 anys i set mesos de privació de llibertat, el seu acompanyant Cristóbal García (menor de 18 anys) a 10 mesos per cada delicte d’homicidi consumat i el tercer acompanyant (menor de 16 anys) va quedar exempt del procés judicial.
La militància de l’assassí i la data escollida, que engruixia la llegenda negra del 20-N, van disparar les especulacions sobre el mòbil polític. La fixació del principal acusat amb els militants d’esquerra i els seus llocs de reunió avalava aquesta idea. Però la confirmació definitiva va arribar de la mà del canvi d’actitud del condemnat, que va passar a col·laborar amb la Justícia el 1984, facilitant el requisament d’armes a persones de l’entorn ultradretà a Mataró i Argentona. També va declarar que s’havia reunit, poc abans dels assassinats, amb membres de la Guàrdia Civil per coordinar una acció violenta contra l’Ateneu Llibertari de Mataró. L’assassí va confondre les víctimes amb simpatitzants de l’Ateneu? Potser la seva condició de marginats ja era motiu suficient per atacar-los? Arran d’aquestes informacions (El País, 23/3/1984), va ser empresonat un subtinent de la Guàrdia Civil. Aquest policia havia certificat la destrucció d’una arma intervinguda que mai va destruir. L’arma utilitzada per assassinar Juana Caso i José Muñoz havia estat abans en possessió de membres de la Guàrdia Civil. A partir del 1984, es perd la pista del cas a les hemeroteques.

dijous, 12 de gener del 2012

Un català a Corea del Nord

Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez és el nom complet d’un català, nascut a Tarragona (1974) i amb casa a Vespella de Gaià, amb orígens aristocràtics per via paterna. Aquest jove és el delegat especial del Comitè de Relacions Culturals amb l’Estranger nord-coreà, membre de l’exèrcit de Corea del Nord i l’únic funcionari d’origen forà del règim. Exerceix, a la pràctica, com a ministre d’afers exteriors en un país inusualment aïllat, amb un règim dictatorial, i marcat pel sentiment nacional arrelat fortament entre una població que ha patit les penalitats de l’ocupació japonesa i l’enfrontament amb els Estats Units. De fet, Corea del Nord segueix tècnicament en guerra amb Corea del Sud i els Estats Units.
Alejandro Cao de Benós no és un boig, un terrorista ni un fanàtic religiós. En aquest sentit, és indiscutible que es tracta d’una persona intel·lectualment solvent i que actua amb racionalitat, la mateixa racionalitat que ell explica que guia l’actuació dels governants del Nord de la Península davant el fet nuclear. Alguns dels seus arguments són poderosos i és de justícia reconèixer la seva consistència i encert. En una aparició el desembre del 2011 a “La Sexta”, el català va haver de fer front a l’hostilitat de quatre tertulians i se’n va sortir amb nota. El tarragoní va exposar, en pocs minuts, que Corea del Sud és un país fortament tutelat pels EUA i amb greus restriccions en matèria de llibertat d’expressió; que l’armament nuclear de Pyonyang té una funció senzillament dissuasòria (l’Iraq i Líbia van ser envaïts justament per no tenir aquest armament); i que només es respondria a una agressió prèvia, i sempre atacant sols el territori de l’agressor (Estats Units). Corea del Nord, va dir Cao de Benós, mai ha atacat de manera preventiva ni atacarà cap altre país, un crim que sí que van perpetrar per partida doble els Estats Units amb més de 200.000 morts a Hiroshima i Nagasaki. Ara bé, més enllà de les seves habilitats, Cao de Benós defensa un règim que fa seva una lectura d’allò més inflexible del socialisme acompanyada d’altes dosis de culte al líder, un nacionalisme exacerbat, militarisme i una forta influència de la cultura tradicional coreana. Aquestes característiques defineixen el socialisme entès a la manera juche. D'acord amb aquest ideal, els ciutadans nord-coreans no poden, per exemple, accedir lliurement a Internet (hi ha una Intranet accessible a tot el país) ni posseir mòbils amb capacitat per a fer trucades a l’exterior. Amnistia Internacional també denúncia l’existència de camps de reeducació on hi ha recloses desenes de milers de persones i la insuficient nutrició en alguns segments de la població.
En el capítol dedicat a Corea del Nord del programa de Miquel Calçada a TV3, aquest feia seva la definició de l’URSS, obra de Churchill, i l’aplicava a Corea del Nord i l’Àlex. Miquel Calçada definia aquest estrambòtic idealista català com un “jeroglífic embolicat en un misteri tancat en un enigma”. Realment, no sembla que una persona com l’Alejandro Cao de Benós sigui especialment malvada, el que el mou és l’adhesió incondicional a uns principis i objectius innegociables que ell entén que és saludable assolir. Tampoc cerca una situació econòmica privilegiada aprofitant-se dels ciutadans nord-coreans, i és que la seva tasca al servei de Pyonyang no li ha suposat ingressar un sol duro. De totes maneres, tampoc es tracta de contemporitzar amb qui viola llibertats fonamentals com les de moviment, expressió, informació o manifestació. Ni amb qui justifica aquestes violacions argüint l’especificitat cultural coreana. No hi ha diferència cultural ni ideològica que faci humanament admissibles les penúries i privacions dels nord-coreans.
Corea (coneguda com a "regne ermità" en el passat) és, des de fa més de mig segle, una nació en una situació anòmala. Hi ha molts estats (com el Regne Unit o Espanya) que acullen al seu si a a diversos territoris amb una clara personalitat nacional. El cas corea és el contrari, una mateixa nació està dividida en dos estats arran de la II Guerra Mundial. La URSS i els Estats Units varen acabar amb l’ocupació japonesa el 1945, però la Guerra Freda provocà el naixement, el 1948, d’estats diferenciats per al nord i el sud, de manera que el paral·lel 38 establia una separació arbitrària i artificial que va provocar la guerra entre Pyonyang i Seül (1950-1953). El conflicte entre el nord i el sud continua pendent de resolució a dia d’avui. Tant de bo el català Alejandro Cao de Benós pugui contribuir a la reunificació entre les dues Corees. Una sola Corea, sense ingerències nord-americanes ni xineses i amb un règim democràtic. Aquest seria l’escenari somiat, el que permetria consolidar la pau, rebaixar la tensió nuclear a la zona i deixar enrere tants anys de dictadura que no han fet més que castigar la península coreana.

dilluns, 2 de gener del 2012

Manifest de l'Skyrunner

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure: “Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls”. Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?
El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir “no!” a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: “Prou!”. I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.
Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.
Aquestes eren les paraules que, durant aquells anys, enganxades a la porta d’un vell apartament, llegia cada matí abans de sortir a entrenar.

PS: Així comença, Kilian Jornet, el seu llibre “Córrer o Morir” (Ara Llibres, 2011).