dijous, 12 de gener del 2012

Un català a Corea del Nord

Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez és el nom complet d’un català, nascut a Tarragona (1974) i amb casa a Vespella de Gaià, amb orígens aristocràtics per via paterna. Aquest jove és el delegat especial del Comitè de Relacions Culturals amb l’Estranger nord-coreà, membre de l’exèrcit de Corea del Nord i l’únic funcionari d’origen forà del règim. Exerceix, a la pràctica, com a ministre d’afers exteriors en un país inusualment aïllat, amb un règim dictatorial, i marcat pel sentiment nacional arrelat fortament entre una població que ha patit les penalitats de l’ocupació japonesa i l’enfrontament amb els Estats Units. De fet, Corea del Nord segueix tècnicament en guerra amb Corea del Sud i els Estats Units.
Alejandro Cao de Benós no és un boig, un terrorista ni un fanàtic religiós. En aquest sentit, és indiscutible que es tracta d’una persona intel·lectualment solvent i que actua amb racionalitat, la mateixa racionalitat que ell explica que guia l’actuació dels governants del Nord de la Península davant el fet nuclear. Alguns dels seus arguments són poderosos i és de justícia reconèixer la seva consistència i encert. En una aparició el desembre del 2011 a “La Sexta”, el català va haver de fer front a l’hostilitat de quatre tertulians i se’n va sortir amb nota. El tarragoní va exposar, en pocs minuts, que Corea del Sud és un país fortament tutelat pels EUA i amb greus restriccions en matèria de llibertat d’expressió; que l’armament nuclear de Pyonyang té una funció senzillament dissuasòria (l’Iraq i Líbia van ser envaïts justament per no tenir aquest armament); i que només es respondria a una agressió prèvia, i sempre atacant sols el territori de l’agressor (Estats Units). Corea del Nord, va dir Cao de Benós, mai ha atacat de manera preventiva ni atacarà cap altre país, un crim que sí que van perpetrar per partida doble els Estats Units amb més de 200.000 morts a Hiroshima i Nagasaki. Ara bé, més enllà de les seves habilitats, Cao de Benós defensa un règim que fa seva una lectura d’allò més inflexible del socialisme acompanyada d’altes dosis de culte al líder, un nacionalisme exacerbat, militarisme i una forta influència de la cultura tradicional coreana. Aquestes característiques defineixen el socialisme entès a la manera juche. D'acord amb aquest ideal, els ciutadans nord-coreans no poden, per exemple, accedir lliurement a Internet (hi ha una Intranet accessible a tot el país) ni posseir mòbils amb capacitat per a fer trucades a l’exterior. Amnistia Internacional també denúncia l’existència de camps de reeducació on hi ha recloses desenes de milers de persones i la insuficient nutrició en alguns segments de la població.
En el capítol dedicat a Corea del Nord del programa de Miquel Calçada a TV3, aquest feia seva la definició de l’URSS, obra de Churchill, i l’aplicava a Corea del Nord i l’Àlex. Miquel Calçada definia aquest estrambòtic idealista català com un “jeroglífic embolicat en un misteri tancat en un enigma”. Realment, no sembla que una persona com l’Alejandro Cao de Benós sigui especialment malvada, el que el mou és l’adhesió incondicional a uns principis i objectius innegociables que ell entén que és saludable assolir. Tampoc cerca una situació econòmica privilegiada aprofitant-se dels ciutadans nord-coreans, i és que la seva tasca al servei de Pyonyang no li ha suposat ingressar un sol duro. De totes maneres, tampoc es tracta de contemporitzar amb qui viola llibertats fonamentals com les de moviment, expressió, informació o manifestació. Ni amb qui justifica aquestes violacions argüint l’especificitat cultural coreana. No hi ha diferència cultural ni ideològica que faci humanament admissibles les penúries i privacions dels nord-coreans.
Corea (coneguda com a "regne ermità" en el passat) és, des de fa més de mig segle, una nació en una situació anòmala. Hi ha molts estats (com el Regne Unit o Espanya) que acullen al seu si a a diversos territoris amb una clara personalitat nacional. El cas corea és el contrari, una mateixa nació està dividida en dos estats arran de la II Guerra Mundial. La URSS i els Estats Units varen acabar amb l’ocupació japonesa el 1945, però la Guerra Freda provocà el naixement, el 1948, d’estats diferenciats per al nord i el sud, de manera que el paral·lel 38 establia una separació arbitrària i artificial que va provocar la guerra entre Pyonyang i Seül (1950-1953). El conflicte entre el nord i el sud continua pendent de resolució a dia d’avui. Tant de bo el català Alejandro Cao de Benós pugui contribuir a la reunificació entre les dues Corees. Una sola Corea, sense ingerències nord-americanes ni xineses i amb un règim democràtic. Aquest seria l’escenari somiat, el que permetria consolidar la pau, rebaixar la tensió nuclear a la zona i deixar enrere tants anys de dictadura que no han fet més que castigar la península coreana.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada