Avui, les diferències entre protestantisme i
catolicisme es poden observar visitant els seus centres de culte, on la
simplicitat (o pobresa artística) protestant contrasta amb l’excel·lència
artística (o opulència idòlatra) visible a les esglésies catòliques. També en
el paper de la fe i les obres en la salvació o el culte a Maria i els sants. El
celibat només s’entén com a indispensable per part de l’església catòlica. El
purgatori, tan arrelat en l’imaginari catòlic, no existeix als ulls de molts
protestants. Aquests últims consideren provat l’obscurantisme romà en fets com la creació de la Santa Inquisició o
el recel històric de la cúria romana al lliure accés als textos sagrats dels
seus fidels. Des del punt de vista catòlic, sovint s’ha identificat el protestantisme com a superb,
responsable de la creació de grups sectaris i condemnat a la divisió, ja que desautoritzar i trencar amb Roma
hauria impulsat i legitimat totes les divisions intestines posteriors. Tot això exposat sempre amb molta prudència, perquè és difícil entendre protestant o
protestantisme com a termes unívocs a causa de les múltiples interpretacions
que s’hi aixopluguen. Luterans, calvinistes, anabaptistes, anglicans,
metodistes, pentecostals... són només algunes de les principals famílies protestants.
I els adventistes, es pot afirmar al 100% que són protestants? I als testimonis
de Jehovà, cal situar-los fora tenint en compte els seus orígens i creences?
Catolicisme i protestants han passat de les
guerres sagnants de segles enrere a la coexistència pacífica actual. De fet,
l’església catòlica i el món protestant comparteixen
recels davant la laïcitat i trinxera contra l’ateisme. També participen de la
mateixa visió sobre les religions no monoteistes. Per descomptat, i pel que fa
a les religions del llibre, consideren el cristianisme com a una superació del
judaisme i mantenen amb l’islam una pugna evident per la supremacia religiosa
global. Però essent molt el que els uneix, també és bastant el que els separa. Per això, en el marc del
cristianisme, aspiren a ser la branca hegemònica capaç d’aglutinar les ovelles
esgarriades i ser reconeguda com a la legítima i única hereva de l’església de
Crist. Haver passat de les guerres sectàries a la tolerància mútua no vol dir ignorar que
la frontera entre uns i altres és
enorme, mòbil i molt porosa. És més fàcil convertir un cristià protestant
en catòlic (o un catòlic en protestant) que no aquest cristià en musulmà (o un
musulmà en cristià). Així ho avalen els estudis realitzats, i no ha
d’estranyar-nos el major trànsit entre dos grups religiosos que comparteixen
llibre sagrat, litúrgies o pensadors.
La rivalitat entre catòlics i protestants és
una vella coneguda a Europa i també es pot observar a l’Àfrica. Però Amèrica és
ara l’epicentre d’aquesta històrica tensió entre les dues grans famílies
cristianes, molt més esteses que la variant ortodoxa (veure gràfic). No és cap
casualitat que el Papa Francesc sigui, des del 2013, el primer pontífex
d’origen americà. L’elecció de l’argentí Jorge Mario Bergoglio és una mostra de
la importància que concedeix el Vaticà a la lluita per l’hegemonia a l’Amèrica del Sud i el conjunt del continent
americà. L’església catòlica arriba a aquesta decisiva batalla anquilosada
però formalment unida i relativament cohesionada. El protestantisme hi arriba
més jove i fresc però extremadament atomitzat. Per l’enorme religiositat
popular que hi impera, la seva extensa població i el creixement espectacular
del cristianisme protestant, el Brasil és, i sobretot serà, un escenari clau.
Però no serà l’únic: els Estats Units, Mèxic, Guatemala, Colòmbia, Veneçuela,
Xile... En els segles que han de venir, el lideratge del món cristià serà
catòlic, protestant o compartit? No ho sabem, però Amèrica hi té molt a dir.
